Anar i venir constant d’objectes efímers, de la segona pell, la fruita que mai ens nodrirà o els plàstics que mai desapareixeran de la terra. Estem envoltats de tots ells i giren al nostre voltant per ser ignorats com satèl•lits llunyans.

La nostra inconsciència ens fa un esperit pobre sense reparar en accions innecessàries, en acumular i acumular fins a rebentar, en buscar recanvis a la novetat inutilitzada sense adonar-nos que se’ns ha menjat la nostra merda.

La taula és un altar on fem el centre de la nostra vida. Un lloc on li dóna importància a allò que ens hem mirat d’una manera o una altra com a objecte de necessitat i després no se n’ha fet ús, acabant a les escombraries sense haver complert la seva funció.

Agafar aquests objectes i posar-los a l’altar de casa per donar-los un valor sagrat, és un exercici de mentalització per poder absorbir la capacitat de generar autoconsciència, un assaig o un càstig per no repetir l’acte de malbaratar.